Una pizza per favore!

A la Vila Universitaria de Bellaterra hi ha gent de tot el món. Pero la important comunitat italiana m’ha fet recordar-me el meu viatje a aquest país, Italia.

El meu institut de Novelda (Alacant) va ser escollit per fer un programa d’intercanvi amb uns estudiants italians. L’any 2009 va començar i vaig rebre a m’ha casa un Italia molt simpàtic de la provincia de Molise, el Felixe.

Doncs, dos anys després el programa seguia endavant i el gener passat ens vam dirigir un grup de valencians cap a Italia. De nou, la provincia de Molise (entre Roma i Nàpols) ens rebia. La meva nova companya italiana era Margarita de Francesco, una xica de setze anys que viu en un poble de la montanya,  Castelpetroso.

 

http://es.wikipedia.org/wiki/Castelpetroso

 

Italia profunda. Una dona trau a pastar a les ovelles en el
poble proper a Castelpetroso.

La meva primera imatge d’aquest petit poblet va ser un dimarts de bon matí al gener de l’any passat. Plovia, feia un fred terrible i la boira quasi no et deixava apreciar la neu dels cims de les muntanyes.

 

Durant aquells 20 dies, a més de fer festes amb la resta d’estudiants, aprendre Italia i fer excursions, vaig passar una gran part del temps al petit bar “Uno dopo l’altro”. Aquest era de la familia que em va acollir. Allí vaig tindre la fortuna de tastar les millors pixes i pastes de tota la provincia. El ví, per descontat, tampoc faltava i els acudits i rialles amb el italians tampoc.

 

La segona millor pizza que vaig pendre a Italia va ser en un restaurant del centre de Roma. Mentre la majoria dels meus companys van anar al McDonald’s, un petit grup ens vam patejar els carrerons del voltant de la “Piazza di Spagna” per trobar una autèntica pizza romana. Encara recorde el frescor d’aquell carrer fosc, en l’ombra, aquella taula amb tovalles rojes i blanques, el soroll de fons de la gran ciutat, el vi blanc i la gran atenció dels cambrers.

 

Però una de les coses que més em va sorprendre de la capital va ser la gran font renaixentista. Anavem per un carrer molt estret, tot en silenci, parlant de les postres coses. De sobte el carrer va acabar en una petita plaça on destacava la gran “Fontana di Trevi”. Pareixia que aquells cosos robustos no cavien en la plaça. Va ser molt impressionat la trobada amb aquella gran obra. Per descontat, després d’estudiar profundament tot l’art romà i renaixentista, Roma va ser fascinant.

 

 

 

Però, no podia faltar l’altra cara del país. “Napoli” va ser una de les altres ciutats que vam visitar. Cridava l’atenció la coneguda brutícia. Les brosses de brosa s’acumulavem pel carrer, els gossos dominaven la ciutat i fins i tot els monuments tenien pintades. Potser va ser aquest contrast el que tant em va agradar. Realment corresponia amb la imatge que havia visualitsat previamente d’Italia. Els meus companys es quedarme fascinats amb Roma, creien que Nàpols només era això: gossos, bruticia i pintades. Però, aquesta ciutat s’ha de mirar més allà. Les esglèsies no son tant monumentals com les romanes, però si accedixes a entrar encara que la façana no et convide a fer-ho, podràs trobar-te una gran sorpresa.

 

Italia, un país que val la pena conèixer. Mediterrani i molt paregut al nostre país. Italia, com Espanya, té molta varietat al seu territori. Un grans canvis entre Florencia o Milà, Roma o Sicilia, Nàpols o Pompeia.

 

Persona calcificada. A la ciutat antiga de Pompeia va 

entrar en erupció el volcà Vesubi l'any 79 d.C. Tota la ciutat va quedar soterrada. La lava cobrà rapidament tota l'urbe. I poc temps desprès es convertì tot en cendra. La gent es quedà calcificada a l'acte, a que un núvol de pols arribà abans de la lava a la ciutat. Aquest fet va ser horrible però va servir per conservar les majors runes romanes que ens queden a l'actualitat. Fins i tot, encara podem conservar els cossos calcificats de les persones.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pompeia

Camp o ciutat?

Hosca, provincia natal de la meua companya de pis. Forma part de la comunitat aragonesa i es troba al nord d'aquesta. Sara,estudiant de psicologia prové d'un petit poblet d'aquesta provincia, Pueyo.

Aquest té 370 habitants i es basa principalment en l'agricultura. Parlant i parlant amb Sara, m'han cridat l'atenció un parell de coses. En primer lloc, el poble no té molta població infantil, per això l'escola ha d'agrupar a tots el xiquets en una sola classe. Els alumnes de 1er de primaria fins a 6é van junts i només tenen una professora. Açí resideix el gran paper de la mestra. Que ha de controlar als xiquets de diferents edats i saber coordinar els diferents continguts.

Carrossa feta pels "quintos".

Encara que el poble no supere els 400 habitants no vol dir que siga aburrit. Hi ha una gran tradició juvenil que consisteix en una espècie de ritual de majoria d'edat. Son els xicons i xicones que compleixen divuit anys (“los quintos”) els amfitrions d'aquesta festa. Aquest dia, tots el habitants es dirigixen al camp per agafar rames de carrasca. Més tard, son “los quintos” els encarregats d'elaborar una carrossa amb les fulles i rames de la carrasca per a l'endemà. Un fet que simbolitza la responsabilitat i per tant la maduresa. També han d'assitir a una misa tots el jovens, el que ens indica la tradició religiosa d'aquest tipus de pobles. Com a punt final d'aquest ritus, els xicons han de repeglar un chop que més tard hauràn de plantar entre tots. Cada un posa, a més, una peça de roba o un objecte important a la copa de l'arbre.

Aquestes son les petites coses que fan encantadors els petits poble. Pot ser que no tingen sales de cine, ni discoteques, ni més d'un bar, però segur que els seus habitants mai es sentiran sols. I segur que tampoc deixaràn perdre aquestes tradicions.Una ciutat, contrariament, té molta gent i molta diversitat. Pots fer el que vulgues perquè ningú s'enterarà però encara que hi haja tanta gent, la calor del poble no hi és.

Aeroport d'Hosca sense cap tipus de trànsit.

Y parlants d'aquesta zona aragonesa, he recordat el debat actual sobre els aeroports espanyols. Hosca, igual que altres ciutats espanyoles té un aeroport sense cap tipus de trànsit. Aquest va tindre només una facturació el mes passat. Per què es fa un aeroport en una zona majoritariament rural? Per que ho fan si saben que no trauràn beneficis? Doncs, aquest problema també el trobem en altres ciutats com Ciutat Reial o Castelló. I aquest últim ni tan se vol ha estat inaugurat. Quina pena! Per que no ens adonem que totes les zones no son iguals? I que cadascuna té el seu propi encant?No tot s'ha de transformar!

http://www.publico.es/espana/369544/la-junta-electoral-suspende-las-visitas-al-aeropuerto-sin-aviones-de-fabra

Perderse

En esta época de crisis económica son muy normales los movimientos migratorios entre los diferentes estados que componen nuestro planeta, incluyendo a ciudadanos de países desarrollados y no desarrollados. Pero hace unos años en los países occidentales sólo recibíamos ciudadanos de países africanos, sudamericanos o asiáticos, países con un desarrollo menor que el nuestro. Y nuestra emigración era bastante reducida.

Pero algunas familias, por la situación de escaso trabajo o por la oferta de trabajo en el exterior abandonaban ya su país originario. Parte de mi familia, en concreto mi tía María, mi tío Geoff y mi prima Paloma tuvieron que dejar la ciudad alicantina para irse al norte del Bélgica, Flandes. En dos ocasiones he estado en esa zona y Clayton, un estudiante belga de la Vila Universitaria me ha hecho recordar estas visitas.

Casa de campo en Mol (Bélgica)

Mis tíos, cambiaron un pequeño piso en Alicante por una casa de campo en el hospitalario pueblo de Mol. La casa se encuentra en un barrio a las afueras. Bien, allí todas las casa son de campo y el núcleo urbano solo contiene el centro comercial. La casa es muy tranquila y permite tener diferentes animales en el patio: gallinas, perros y conejos entre otros. Además, al lado de la casa hay un bosque por el que pasear.

En una de mis estancias estuvimos en Amberes, ciudad cercana a Mol. Es una ciudad costera del este de Flandes. Allí, me llamó la atención la prostitución legalizada. Pasamos por una calle donde se veían escaparates con prostitutas. Otro día nos dirigimos a Bruselas. La capital europea tiene diferentes lugares para visitar: el parlamento, la estatua del “Manneken Pis”, el museo del genio Magritte y el “Atomium” entre otros. Pero lo más interesante que me pudo pasar fue perderme en esa gran ciudad.  

Afortunada o desafortunadamente me encontraba en mi época antitecnológica. Sola en la ciudad, sin móvil, sin dinero, sin tarjetas y sin documentación. Bien, al final acabe en la comisaría. Pero esas dos o tres horas de desconcierto me ayudaron a buscarme la vida y a practicar idiomas.

El espejo falso (René Magritte)

Esta experiencia puede ser insignificante entre todas las que me han ocurrido gracias a mi espontaneidad y mi despiste.

Hay que dejarse llevar y no pensar, perderse. De esta manera pasaran cosas inesperadas. Pasaran las cosas que realmente te cambiarán y que algo te aportarán.

Pintes, penya-segats i prats!

Verd, verd, verd. Irlanda, el país de la cervesa, les vaques i els Prats verdosos.

Per la Vila Universitaria he trobat un estudiant de política que prové d’aquest país, Irlanda. Ell m’ha ajudat a informar-me un poquet més sobre aquest estat del nord-est d’Europa i a completar la informació que vaig recollir durant el meu viatge l’estiu passat.

Irlanda és una illa que es troba a l’oest del Regne Unit. Es independent de Gran Bretanya des de fa quasi un segle. Però la part nord, Irlanda del Nord encara pertany a Anglaterra. La seua llengüa oficial és l’anglés però també ho és el Gaelic. Aquesta última llengua s’ensenya a les escoles i també s’empra en l’administració pública, però al carrer, el que realmente s’escolta és l’anglés. Açò es deu a la influencia que Anglaterra va fer durant tots els anys que va ser la metròpoli d’Irlanda. A Irlanda del Nord tenen un gran sentiment nacionalista que pretén l’alliberment del vincle amb Anglaterra i la posterior unió amb Irlanda. Ara no hi ha conlfictes armats però durant molts anys va estar activa la banda armada “IRA”.

A Irlanda vam arribar Quatre amigues el juliol del 2010. Després d’algunes experiencias en familias angleses per aprendre Anglés, decidirme provar el pais veí pel nostre compte. Arrivarem a parar en un petit poble de la “provincia” de Carlow, també anomenat Carlow. Aquest es troba al sud de la capital, Dublín. Bé, ens vam allotjar en un B&B (Bed and Brekfast) del poble. Allí teniem una habitación i un mejador on suposadament només podiem desdetjunar. Però, pronte ens vam fer amb els amos de l’hostal i en un parell de dies ja ens van fer les reïnes de la casa. La cuina, el pati i les diferents habiatacions de l’hostal eren postres. Ahí, es quan em vaig adonar de l’hospitalitat dels Irlandesos. Totalment contrària als freds anglesos.

Al matí, ens llevavem prompte i anavem a classe amb altres xicons extrangers. De tarda anavem als diferents pubs del poble a beure cervesa. També vam fer unes excursions Dublín i a Kilkenny, un poble porper al nostre amb un castell impresionant. A Dublín, vam visitar la fàbrica de cervesa Guiness i l’esglèsia del patró d’Irlanda, Saint Patrick's. I com no podia faltar, també passejàrem en carruatge pel centre de Dublín.

 

El Mundial ens va agafar per aquelles terres, i clar, no ens vam perdre cap partit. Però el millor momento va ser quan va guanyar Espanya i les Quatre començàrem a cridar. La cara dels irlandesos no va tindre preu. La mjoria recolssàven a Holanda i no podiem soportar vore a Quatre xicones de 17 anys borratxes de pintes i alegria. Va ser una gran experiència.

 

Altra cosa que cal destacar d’aquest país és el gran sentiment religiós que tenen. “Una nit vaig baixar a la cuina de l’hostal a fer-me un got de llet. Quan vaig entrar, em vaig trobar de sobte amb un frare. Vestia una túnica fins als peus de color marró i una corda per subjectar-la a la cintura. Em vaig espantar molt” conta la meua amiga Mònica. Com vem, Irlanda comparteix moltes coses amb les nostre país. La hospitalitat, l’alegria i el sentiment religiós entre altres. Sense dubte, un dels millors paíssos que he conegut al nord d’Europa.

Carnavales y fabelas

Hace unas semanas tuvimos como a invitado en Radio Star Terrassa a Gabriel Pepe. Este brasileño de 18 vino a nuestra sección Espacio Joven, del magazin diario Star x Star.

Como yo y otros muchos que vivimos en la Vila Universitaria de UAB, Gabriel también hecha de menos su tierra, en este caso Brasil.

Cuando vino a la radio hablamos de muchas cosas. En primer lugar nos contó su experiencia en España. Gabriel vino hace tres años desde una ciudad del norte de Brasil. Pasó sus últimos de instituto en Galicia y finalmente acabó aquí, en Barcelona. De su experiencia en la comunidad norteña, nos dijo que no le gustaba mucho el mal tiempo. Y que prefiere esta zona del país, ya que se parece más a su país natal.

Más tarde hablamos de las fiestas que se celebran en Brasil: los carnavales. Todos conocemos por la televisión la espectacularidad de los carnavales de Rio de Janeiro pero Gabriel nos recomendó el carnaval que se hace en el noreste, en el estado de Bahía. También nos habló de los Carnavales amazónicos.

Como ya sabemos, Brasil es muy conocido por sus jugadores de futbol. En España hemos tenido muchos muy buenos. Y esto deja claro que son unos de las selecciones más buenas del mundo. Han ganado cinco mundiales. Otro deporte muy importante en el país sudamericano es la capoeira. Aunque no podríamos catalogarlo de deporte exactamente. También se podría llamar danza.

Más tarde pasamos a hablar del lado más oscuro de Brasil. Si por un lado está el triunfo en los deportes, las magníficas playas y los sonidos de “samba” también encontramos pobreza. En las ciudades más grandes se encuentran las fabelas. Éstas son barrios donde se apilan casas sin licencia y en malas condiciones. Lo que conoceríamos como “chabolas”. En estos barrios surge la marginalidad y el mundo de la delincuencia con mucha facilidad. Su disolución es muy difícil y parece que el gobierno tampoco se interesa mucho.

Como no podia faltar también escuchamos algo de música e hicimos algunas recomendaciones cinéfilas.

“Tropa de élite” y “Ciudad de Dios” son dos películas brasileñas que nos te puedes quedar sin ver. Las dos tratan el mundo de las fabelas pero desde dos visiones diferentes.

También escuchamos algunas canciones entre las que se encontraba la famosa “Ai se eu te pego” de Michel Teló. Un brasileño que ha traspasado todas las fronteras en estos últimos meses.

Un Gintonic!

Sábado a las 12 de la noche. Sofá, manta y resaca Una discusión sobre la historia de España entre un zaragozano y un mallorquín hace que me evada con una nueva entrada en este abandonado blog.

Viajamos a Japón, la patria de las luces de color y los carteles de neón. Desde este país del este de Asia ha venido un alumno de estudios españoles a la UniversidadAutónoma de Barcelona. Tetsuya Jinnai ha volado desde la segunda ciudad más poblada de Japón, Osaka,  para vivir una de las mejores experiencias de su vida dejando atrás 10.330 km de distancia.

Tetsuya Jinnai (Jinn) de 22 años estudiaba español en la universidad de Kioto y un dia cualquiera decició perfeccionar el idioma dejando a su familia a miles de quilometros. En marzo del 2011 estuvo un mes en Salamanca y unos meses después se dejó caer por Barcelona. ¿Qué le puede gustar a un japonés de España? Sobre todo la fiesta, claro. A este simpático japonés de Osaka no le ha costado nada acostumbrase al ritmo fiestero de los estudiantes españoles auque confiesa que los primeros dias llegaba muy cansado a casa y se dormia en el tren. (Tranquilo, todos lo hacemos). También está encantado con la comida: “me gusta mucho la sopa de judias con chorizo” dice. Por supuesto, le gusta la paella y la tortilla de patatas pero echa de menos los “takoyakis”, plato típico nipón. Le gusta la serenidad de su entrenador de baloncesto español. “ Mi entrenador japonés se enfadó y nos tiró una silla. Son muy estrictos” dice Tetsuya.

Japón, el segundo país más rico del mundo y el sexto más competitivo no está en su mejor momento, auque grácias a jovenes como Jinn, sabemos que este gran país saldrá adelante...

Plato recomendado por Jinn, los “takoyakis”.

Comida japonesa hecha básicamente de harina de trigo y unos trozos de pulpo. Se hace en forma de una bola (del tamaño de la de Ping Pong). Sus ingredientes son: masa de harina de trigo con huevo y agua, trozos de pulpo, jengibre encurtido troceado, alga (ao-nori), etc. Se asan en un tipo de plancha de hierro con huecos en forma semicircular, y se sirven con salsa tipo worcester. También se puede usar cuscurrús. Es típico de la región de Kansai,

Me vuelvo a insertar en la coversación: austrias, reyes, razas, culturas, “te han comido el coco”, abuelos carlistas, unión europea, educación politizada... Enfín, son arqueólogos.

Noche Vilatana. Claudia Bañón desde el G305.

Ballant una jota!

Sentada amb Zara (Zaragoza (Angel)) he recordat el blog que m’havia proposat escriure tres o quatre vegades per semana. Siii! Els primers dies de classe tots estavem molt motivats… SUPER PERIODISTES! Pero la Vila no et deixa fer res.

Vista del Pilar i de l'Ebre

Doncs, Zaragaoza o Angel, un xic especialmente patriota i orgullós de la seua terra Saragossa está sentat al meu costat. Comenta “me encanta que me de el aire en los pies”. Mentre diu aço busca personajes al Viquipedia com Josefina de Beauharmais.

Angel Viñerta Crespo, estudia Arqueologia a la UAB, si, ell també vol ser un Indiana Jones. La veritat esque en la Vila no ens falten somiadors, també tenim al mallorquí Ramón i a Ruben el gallego. Angel té 18 anys i ha escollit estudiar a Barcelona perque no li agradava la capital del regne.

Zara estudia arqueologia perque creu que el passat ens pot ensenyar molt. Pareix una persona molt interessada en la historia i es un encant parlar d’ell sobre historia de l’art.

Pabellón. Puente 

Diu que li agrada molt la seua terreta i troba molt a faltar el riu de Caesaraugusta. Però el vora pronte perquè la setmana que ve són "Els Pilars" i canviarà les classes per la beguda durant uns dies. (Espere que no la agafe com la semana passada…).

La capital de Aragó té una gran oferta cultural com la catedral del Pilar, el museu del foro, les termes i el teatre romà. El museu Camón Aznar on podem trobar cuadres de Goya i altres pintors.

També m'agradaria fer una mini llista de les frases i paraules mítiques de Zara:
- Mola mon
- Qué tajao!
- Que soy pobreee!

Angel anima a tots el lectores d'aquest blog, que seràn molt pocs, a que vagen a visitar Zaragoza, (poden dormir en sa casa).


Fins d'aqui a unes setmanes...

Començant...

Bé, a més de 500 km de casa, com molts altres residents de la Vila, trobe a faltar moltes coses. Fa aproximadament 10 dies que he començat una nova vida i encara m'hi estic acostumant. Començant pels meus amics, el meu llit, el sofà, la tele i el menjar (pensaba que m'apanyaria bé. Tot molt sa de moment, però pasats uns dies m'he adonat que, com la majoria dels vilatans, el meu menu es basa básicament en la pasta) també trobe a faltar altres coses com la TRANQUILITAT.

Deixant de costat aquests petits inconvenients, la Vila es un lloc molt acollidor on fas gent ràpidament, encara que siga després de tocar portes desesperadament o posar comentaris al Vila's People. Esta clar  que no es el model americà de residencia universitària amb orgies i festes dia si dia no, pero som molts els que ens hi quedarem els caps de setmana  per donar vida a aquesta petita ciutat. Aquestos som els que hem elegit canviar de lloc i de vida per complir un somni, com ser un Indiana Jones o "Sara Carbonero". Però també per creixer com a persones aprenent a cuinar (calentar menjar al microones) i coneixent a molta gent.

Nosaltres, els forasters, parlarem de les particularitats de cada un de nosaltres i sobre tot de la nostra terra. Perque la morriña, com diria Rubén, és molt forta y a vegades és dificil estar FORADECASA.