Bangladesh

Como siempre que puedo, el miercoles que viene entrevistaréar en Radio Star Terrassa a una estudiante de otro país.

http://www.radiostarterrassa.com/news.php

http://www.facebook.com/#!/pages/Star-x-Star-Radio-Star-Terrassa-1005-Fm/207105456026931

En este caso, se trata de Rifat Sultana, una compañera de perodismo que proviene de Bangladesh. Auque ha nacido aquí en España y vive en Badalona desde esntonces, tiene una gran relación con su país de origen. Allí residen la mayoria de sus familiares y siempre que puede va a hacerles una visita.

Bangladesh se encuentra al sur del continente asiático, junto a la India. El idioma oficial es el begalí y el ingés es la segunda lengua. Así que, Rifat domina el inglés, el bengalí, el español, esl catalán y el francés. 

La religión oficial del país es el musulmán. Esta muy extendido però no tiene unos fundamentos tan estrictos como en otros paises islámicos. La familia de Rifat es musulmana y ella también, pero según me cuenta, lo es por una decisión propia.

Sabina Rifat Sultana, la segunda empezando por la izquierda.

Las diferencias culturales entre este país asiático y España son notables. Los jovenes no tienen tanta libertad como en nuestro país, además, el estatus social esta muy valorado. En cuanto a la situación de la mujer, evidentemente esta muy influenciada por la religión. Pero tiene mucha más libertad que en otros países musulmanes. La mujer puede decidir incluso si llevar el velo o no.

Bangladesh tiene una gastronomia muy rica basada en el arroz y la utilización de las espécias. Un plato típico podria ser el "biryani".

http://es.wikipedia.org/wiki/Biryani

Para acabar, unos videos con música bangladesa!

Turismo y legalización

Turismo sexual, turismo de borrachera, turismo de drogadicción o relax. Hay diferentes objetivos que nos llevan a hacer un viaje. En un principio nos desplazábamos hacia otros países, sino era por el tema comercial o relacionado con el trabajo, normalmente era para visitar los monumentos, conocer a la gente, hacerse unas fotos, etc. Pero en estos últimos años esto está cambiando.

En países centroamericanos y sudamericanos o asiáticos esta floreciendo un tipo de visitas conocidas como el turismo sexual. Hombres y hombres viajan todos los años a países como Tailandia o Costa Rica para pasarse el día dentro del hotel disfrutando de una buena compañía. Seguramente les puedes preguntar después y no sabrán ni en que ciudad se hospedaban, ni el idioma que hablaban los residentes. Pero bien, cada uno viaja a donde quiere y porque quiere.

http://es.wikipedia.org/wiki/Turismo_sexual

Hablando de otro tipo, el turismo de borrachera también se ha puesto de moda. Algunas ciudades costeras como Lloret de Mar han tenido que aguantar a centenares de jóvenes durante todo el verano que sólo buscaban eso, emborracharse. A pesar de la belleza de esta ciudad, de sus playas y sus monumentos, los turistas prefieren pasar el dia entero durmiendo y la noche bajo los efectos de las drogas.

La bella costa de Lloret de Mar

Las consecuencias de una noche de fiesta en Lloret de Mar

Amsterdam. ¿Turismo de drogadicción o de relax? Son muchos los que cada año buscan en la ciudad holandesa el efecto de las drogas como la marihuana. Por supuesto hay muchas cosas que visitar en esta ciudad pero lo más atractivo es, quizás, la legalización de la marihuana. En mi caso, estuve en Bélgica durante una semana, y en tre ocasiones nos desplazamos a la frontera con holanda para ir a los “coffee shops”, tiendas donde se vende y consume marihuana. Fue  muy interesante la experiéncia y la naturalidad del consumo en aquellos lugares.

 http://es.wikipedia.org/wiki/Coffee_shop

Y así, vuelve el debate sobre la legalización de esta droga. Cierto es que la marihuana holandesa era mucho más buena y seguramente más natural que la qua puedes comprar a un camello. Pero claro, el precio también sube. El caso es que en estos lugares, los coffe shops, solo pueden entrar los mayores de edad. De esta manera, el problema de tráfico ilesgal no se soluciona. Los jóvenes quieren fumar. Y también es verdad que en este país es mucho más grave si te pillan fumando marihuana fuera de estos lugares habilitados.

¿Es beneficiosa la legalización de la marihuana? ¿Anima a los jóvenes a consumirla? ¿Permite controlar el cosumo de esta droga blanda? ¿Es una escusa más del gobierno para lucrarse?

Para acabar y reflexionar sobre esta preguntas, os dejo un video muy a corde con esta última parte de la entrada.

Corruptes i falleres!

València, la terra de les taronges, les falleres i els corruptes. D’allí venim molts dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Mario i Tamara de Castelló; Sara i jo d’Alacant. En el cas de les xiques, les tres estudiants de periodisme, hem dedicit vindre aquí per fugir d’aquell “xanxullo” que és la televisió pública del país valencià: Canal 9. Un mitja que més que una televisió per al poble pareix una eina de propaganda política del partit popular. Sí, a més de construir aeroports sense avions, rebre al Papa amb els nostres diners, estar ficats en casos de corrupció i donar-nos la pitjor educació de tot l’estat espanyol tampoc ens diexen tindre un mitjà autonòmic en condicions. A més com tots sabem, tampoc ens van donar la opció de gaudir de TV3, la televisió autonòmica dels nostres cosins. Mentira, si que ens van deixar gaudir del mitjà però anys després de sobte es carregàren l’antena, literalmente.

 

Si, no era el millor ambient per a l’estudi d’aquesta professió, el periodisme, i el seu desenvolupament. Els mitjans son penosos i només hi ha una marc ideològic: Canal 9, Libertad Digital, Las provincias, etc. És a dir, la dreta. Per altra banda, eixos “quicos” es troben a tots el llocs de la vida pública: educació, política, etc. La religió. Com pot ser que tinguèrem un president de la Generalitat del Opus? I a més, corrupte? Acompanya aquesta acció als valors cristians? Jo crec que no.

Deixant de costat aquesta gentola que es queda els nostres diners i que en uns anys ha passat de ser la comunitat més pròspera a ser la més endeutada, el país valencià és una terra molt bonica. Començant per les platjes alacatines fins als pobles d’interior de Castelló. Tenim raïm a la vora del Vinalopó alacantí i taronges a les hortes de València.

Les Fogueres, Les Falles i la Magdalena de Castelló. La paella: marinera, a banda, de conill, negra, etc. Com es troben a faltar per aquí dalt!

En fí, alomillor no era el millor lloc per estudiar periodisme, pero la terreta no la canviaria per res!

*xanxullo: aperitiu tipic del meu poble, Novelda. Compost per creïlles de bossa i clotxines bàsicament. També es poden afegir altres coses com boquerons en vinagre, olives, tramussos i cacaus. Podriem dir que és una mescla mal feta. Per això utilitzem aquest terme per referir-nos a alguna cosa feta de manera ràpida i malament: CANAL 9.

*"quicos": Aquest terme s'utlitza per desigar vulgarment als seguidors de Sant Francesc (Quico). Realment és una avreviació de Franciscans. En la política i l'educació valenciana trobem moltes d'aquestes persones. Molt conservadors i seguidroes d'un grup religiós molt paregut al Opus Dei. Els quicos també son una espècie de fruits secs que es prenen d'aperitiu.

També cal esmenar un grup valencià: "Obrint Pas". Aquest català occidental (valencià) i té unes lletre reivindicatives. Està molt compromés amb la llengua i la cultura dels païssos catalans.

Una pizza per favore!

A la Vila Universitaria de Bellaterra hi ha gent de tot el món. Pero la important comunitat italiana m’ha fet recordar-me el meu viatje a aquest país, Italia.

El meu institut de Novelda (Alacant) va ser escollit per fer un programa d’intercanvi amb uns estudiants italians. L’any 2009 va començar i vaig rebre a m’ha casa un Italia molt simpàtic de la provincia de Molise, el Felixe.

Doncs, dos anys després el programa seguia endavant i el gener passat ens vam dirigir un grup de valencians cap a Italia. De nou, la provincia de Molise (entre Roma i Nàpols) ens rebia. La meva nova companya italiana era Margarita de Francesco, una xica de setze anys que viu en un poble de la montanya,  Castelpetroso.

 

http://es.wikipedia.org/wiki/Castelpetroso

 

Italia profunda. Una dona trau a pastar a les ovelles en el
poble proper a Castelpetroso.

La meva primera imatge d’aquest petit poblet va ser un dimarts de bon matí al gener de l’any passat. Plovia, feia un fred terrible i la boira quasi no et deixava apreciar la neu dels cims de les muntanyes.

 

Durant aquells 20 dies, a més de fer festes amb la resta d’estudiants, aprendre Italia i fer excursions, vaig passar una gran part del temps al petit bar “Uno dopo l’altro”. Aquest era de la familia que em va acollir. Allí vaig tindre la fortuna de tastar les millors pixes i pastes de tota la provincia. El ví, per descontat, tampoc faltava i els acudits i rialles amb el italians tampoc.

 

La segona millor pizza que vaig pendre a Italia va ser en un restaurant del centre de Roma. Mentre la majoria dels meus companys van anar al McDonald’s, un petit grup ens vam patejar els carrerons del voltant de la “Piazza di Spagna” per trobar una autèntica pizza romana. Encara recorde el frescor d’aquell carrer fosc, en l’ombra, aquella taula amb tovalles rojes i blanques, el soroll de fons de la gran ciutat, el vi blanc i la gran atenció dels cambrers.

 

Però una de les coses que més em va sorprendre de la capital va ser la gran font renaixentista. Anavem per un carrer molt estret, tot en silenci, parlant de les postres coses. De sobte el carrer va acabar en una petita plaça on destacava la gran “Fontana di Trevi”. Pareixia que aquells cosos robustos no cavien en la plaça. Va ser molt impressionat la trobada amb aquella gran obra. Per descontat, després d’estudiar profundament tot l’art romà i renaixentista, Roma va ser fascinant.

 

 

 

Però, no podia faltar l’altra cara del país. “Napoli” va ser una de les altres ciutats que vam visitar. Cridava l’atenció la coneguda brutícia. Les brosses de brosa s’acumulavem pel carrer, els gossos dominaven la ciutat i fins i tot els monuments tenien pintades. Potser va ser aquest contrast el que tant em va agradar. Realment corresponia amb la imatge que havia visualitsat previamente d’Italia. Els meus companys es quedarme fascinats amb Roma, creien que Nàpols només era això: gossos, bruticia i pintades. Però, aquesta ciutat s’ha de mirar més allà. Les esglèsies no son tant monumentals com les romanes, però si accedixes a entrar encara que la façana no et convide a fer-ho, podràs trobar-te una gran sorpresa.

 

Italia, un país que val la pena conèixer. Mediterrani i molt paregut al nostre país. Italia, com Espanya, té molta varietat al seu territori. Un grans canvis entre Florencia o Milà, Roma o Sicilia, Nàpols o Pompeia.

 

Persona calcificada. A la ciutat antiga de Pompeia va 

entrar en erupció el volcà Vesubi l'any 79 d.C. Tota la ciutat va quedar soterrada. La lava cobrà rapidament tota l'urbe. I poc temps desprès es convertì tot en cendra. La gent es quedà calcificada a l'acte, a que un núvol de pols arribà abans de la lava a la ciutat. Aquest fet va ser horrible però va servir per conservar les majors runes romanes que ens queden a l'actualitat. Fins i tot, encara podem conservar els cossos calcificats de les persones.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pompeia

Camp o ciutat?

Hosca, provincia natal de la meua companya de pis. Forma part de la comunitat aragonesa i es troba al nord d'aquesta. Sara,estudiant de psicologia prové d'un petit poblet d'aquesta provincia, Pueyo.

Aquest té 370 habitants i es basa principalment en l'agricultura. Parlant i parlant amb Sara, m'han cridat l'atenció un parell de coses. En primer lloc, el poble no té molta població infantil, per això l'escola ha d'agrupar a tots el xiquets en una sola classe. Els alumnes de 1er de primaria fins a 6é van junts i només tenen una professora. Açí resideix el gran paper de la mestra. Que ha de controlar als xiquets de diferents edats i saber coordinar els diferents continguts.

Carrossa feta pels "quintos".

Encara que el poble no supere els 400 habitants no vol dir que siga aburrit. Hi ha una gran tradició juvenil que consisteix en una espècie de ritual de majoria d'edat. Son els xicons i xicones que compleixen divuit anys (“los quintos”) els amfitrions d'aquesta festa. Aquest dia, tots el habitants es dirigixen al camp per agafar rames de carrasca. Més tard, son “los quintos” els encarregats d'elaborar una carrossa amb les fulles i rames de la carrasca per a l'endemà. Un fet que simbolitza la responsabilitat i per tant la maduresa. També han d'assitir a una misa tots el jovens, el que ens indica la tradició religiosa d'aquest tipus de pobles. Com a punt final d'aquest ritus, els xicons han de repeglar un chop que més tard hauràn de plantar entre tots. Cada un posa, a més, una peça de roba o un objecte important a la copa de l'arbre.

Aquestes son les petites coses que fan encantadors els petits poble. Pot ser que no tingen sales de cine, ni discoteques, ni més d'un bar, però segur que els seus habitants mai es sentiran sols. I segur que tampoc deixaràn perdre aquestes tradicions.Una ciutat, contrariament, té molta gent i molta diversitat. Pots fer el que vulgues perquè ningú s'enterarà però encara que hi haja tanta gent, la calor del poble no hi és.

Aeroport d'Hosca sense cap tipus de trànsit.

Y parlants d'aquesta zona aragonesa, he recordat el debat actual sobre els aeroports espanyols. Hosca, igual que altres ciutats espanyoles té un aeroport sense cap tipus de trànsit. Aquest va tindre només una facturació el mes passat. Per què es fa un aeroport en una zona majoritariament rural? Per que ho fan si saben que no trauràn beneficis? Doncs, aquest problema també el trobem en altres ciutats com Ciutat Reial o Castelló. I aquest últim ni tan se vol ha estat inaugurat. Quina pena! Per que no ens adonem que totes les zones no son iguals? I que cadascuna té el seu propi encant?No tot s'ha de transformar!

http://www.publico.es/espana/369544/la-junta-electoral-suspende-las-visitas-al-aeropuerto-sin-aviones-de-fabra

Perderse

En esta época de crisis económica son muy normales los movimientos migratorios entre los diferentes estados que componen nuestro planeta, incluyendo a ciudadanos de países desarrollados y no desarrollados. Pero hace unos años en los países occidentales sólo recibíamos ciudadanos de países africanos, sudamericanos o asiáticos, países con un desarrollo menor que el nuestro. Y nuestra emigración era bastante reducida.

Pero algunas familias, por la situación de escaso trabajo o por la oferta de trabajo en el exterior abandonaban ya su país originario. Parte de mi familia, en concreto mi tía María, mi tío Geoff y mi prima Paloma tuvieron que dejar la ciudad alicantina para irse al norte del Bélgica, Flandes. En dos ocasiones he estado en esa zona y Clayton, un estudiante belga de la Vila Universitaria me ha hecho recordar estas visitas.

Casa de campo en Mol (Bélgica)

Mis tíos, cambiaron un pequeño piso en Alicante por una casa de campo en el hospitalario pueblo de Mol. La casa se encuentra en un barrio a las afueras. Bien, allí todas las casa son de campo y el núcleo urbano solo contiene el centro comercial. La casa es muy tranquila y permite tener diferentes animales en el patio: gallinas, perros y conejos entre otros. Además, al lado de la casa hay un bosque por el que pasear.

En una de mis estancias estuvimos en Amberes, ciudad cercana a Mol. Es una ciudad costera del este de Flandes. Allí, me llamó la atención la prostitución legalizada. Pasamos por una calle donde se veían escaparates con prostitutas. Otro día nos dirigimos a Bruselas. La capital europea tiene diferentes lugares para visitar: el parlamento, la estatua del “Manneken Pis”, el museo del genio Magritte y el “Atomium” entre otros. Pero lo más interesante que me pudo pasar fue perderme en esa gran ciudad.  

Afortunada o desafortunadamente me encontraba en mi época antitecnológica. Sola en la ciudad, sin móvil, sin dinero, sin tarjetas y sin documentación. Bien, al final acabe en la comisaría. Pero esas dos o tres horas de desconcierto me ayudaron a buscarme la vida y a practicar idiomas.

El espejo falso (René Magritte)

Esta experiencia puede ser insignificante entre todas las que me han ocurrido gracias a mi espontaneidad y mi despiste.

Hay que dejarse llevar y no pensar, perderse. De esta manera pasaran cosas inesperadas. Pasaran las cosas que realmente te cambiarán y que algo te aportarán.

Pintes, penya-segats i prats!

Verd, verd, verd. Irlanda, el país de la cervesa, les vaques i els Prats verdosos.

Per la Vila Universitaria he trobat un estudiant de política que prové d’aquest país, Irlanda. Ell m’ha ajudat a informar-me un poquet més sobre aquest estat del nord-est d’Europa i a completar la informació que vaig recollir durant el meu viatge l’estiu passat.

Irlanda és una illa que es troba a l’oest del Regne Unit. Es independent de Gran Bretanya des de fa quasi un segle. Però la part nord, Irlanda del Nord encara pertany a Anglaterra. La seua llengüa oficial és l’anglés però també ho és el Gaelic. Aquesta última llengua s’ensenya a les escoles i també s’empra en l’administració pública, però al carrer, el que realmente s’escolta és l’anglés. Açò es deu a la influencia que Anglaterra va fer durant tots els anys que va ser la metròpoli d’Irlanda. A Irlanda del Nord tenen un gran sentiment nacionalista que pretén l’alliberment del vincle amb Anglaterra i la posterior unió amb Irlanda. Ara no hi ha conlfictes armats però durant molts anys va estar activa la banda armada “IRA”.

A Irlanda vam arribar Quatre amigues el juliol del 2010. Després d’algunes experiencias en familias angleses per aprendre Anglés, decidirme provar el pais veí pel nostre compte. Arrivarem a parar en un petit poble de la “provincia” de Carlow, també anomenat Carlow. Aquest es troba al sud de la capital, Dublín. Bé, ens vam allotjar en un B&B (Bed and Brekfast) del poble. Allí teniem una habitación i un mejador on suposadament només podiem desdetjunar. Però, pronte ens vam fer amb els amos de l’hostal i en un parell de dies ja ens van fer les reïnes de la casa. La cuina, el pati i les diferents habiatacions de l’hostal eren postres. Ahí, es quan em vaig adonar de l’hospitalitat dels Irlandesos. Totalment contrària als freds anglesos.

Al matí, ens llevavem prompte i anavem a classe amb altres xicons extrangers. De tarda anavem als diferents pubs del poble a beure cervesa. També vam fer unes excursions Dublín i a Kilkenny, un poble porper al nostre amb un castell impresionant. A Dublín, vam visitar la fàbrica de cervesa Guiness i l’esglèsia del patró d’Irlanda, Saint Patrick's. I com no podia faltar, també passejàrem en carruatge pel centre de Dublín.

 

El Mundial ens va agafar per aquelles terres, i clar, no ens vam perdre cap partit. Però el millor momento va ser quan va guanyar Espanya i les Quatre començàrem a cridar. La cara dels irlandesos no va tindre preu. La mjoria recolssàven a Holanda i no podiem soportar vore a Quatre xicones de 17 anys borratxes de pintes i alegria. Va ser una gran experiència.

 

Altra cosa que cal destacar d’aquest país és el gran sentiment religiós que tenen. “Una nit vaig baixar a la cuina de l’hostal a fer-me un got de llet. Quan vaig entrar, em vaig trobar de sobte amb un frare. Vestia una túnica fins als peus de color marró i una corda per subjectar-la a la cintura. Em vaig espantar molt” conta la meua amiga Mònica. Com vem, Irlanda comparteix moltes coses amb les nostre país. La hospitalitat, l’alegria i el sentiment religiós entre altres. Sense dubte, un dels millors paíssos que he conegut al nord d’Europa.