Una pizza per favore!

A la Vila Universitaria de Bellaterra hi ha gent de tot el món. Pero la important comunitat italiana m’ha fet recordar-me el meu viatje a aquest país, Italia.

El meu institut de Novelda (Alacant) va ser escollit per fer un programa d’intercanvi amb uns estudiants italians. L’any 2009 va començar i vaig rebre a m’ha casa un Italia molt simpàtic de la provincia de Molise, el Felixe.

Doncs, dos anys després el programa seguia endavant i el gener passat ens vam dirigir un grup de valencians cap a Italia. De nou, la provincia de Molise (entre Roma i Nàpols) ens rebia. La meva nova companya italiana era Margarita de Francesco, una xica de setze anys que viu en un poble de la montanya,  Castelpetroso.

 

http://es.wikipedia.org/wiki/Castelpetroso

 

Italia profunda. Una dona trau a pastar a les ovelles en el
poble proper a Castelpetroso.

La meva primera imatge d’aquest petit poblet va ser un dimarts de bon matí al gener de l’any passat. Plovia, feia un fred terrible i la boira quasi no et deixava apreciar la neu dels cims de les muntanyes.

 

Durant aquells 20 dies, a més de fer festes amb la resta d’estudiants, aprendre Italia i fer excursions, vaig passar una gran part del temps al petit bar “Uno dopo l’altro”. Aquest era de la familia que em va acollir. Allí vaig tindre la fortuna de tastar les millors pixes i pastes de tota la provincia. El ví, per descontat, tampoc faltava i els acudits i rialles amb el italians tampoc.

 

La segona millor pizza que vaig pendre a Italia va ser en un restaurant del centre de Roma. Mentre la majoria dels meus companys van anar al McDonald’s, un petit grup ens vam patejar els carrerons del voltant de la “Piazza di Spagna” per trobar una autèntica pizza romana. Encara recorde el frescor d’aquell carrer fosc, en l’ombra, aquella taula amb tovalles rojes i blanques, el soroll de fons de la gran ciutat, el vi blanc i la gran atenció dels cambrers.

 

Però una de les coses que més em va sorprendre de la capital va ser la gran font renaixentista. Anavem per un carrer molt estret, tot en silenci, parlant de les postres coses. De sobte el carrer va acabar en una petita plaça on destacava la gran “Fontana di Trevi”. Pareixia que aquells cosos robustos no cavien en la plaça. Va ser molt impressionat la trobada amb aquella gran obra. Per descontat, després d’estudiar profundament tot l’art romà i renaixentista, Roma va ser fascinant.

 

 

 

Però, no podia faltar l’altra cara del país. “Napoli” va ser una de les altres ciutats que vam visitar. Cridava l’atenció la coneguda brutícia. Les brosses de brosa s’acumulavem pel carrer, els gossos dominaven la ciutat i fins i tot els monuments tenien pintades. Potser va ser aquest contrast el que tant em va agradar. Realment corresponia amb la imatge que havia visualitsat previamente d’Italia. Els meus companys es quedarme fascinats amb Roma, creien que Nàpols només era això: gossos, bruticia i pintades. Però, aquesta ciutat s’ha de mirar més allà. Les esglèsies no son tant monumentals com les romanes, però si accedixes a entrar encara que la façana no et convide a fer-ho, podràs trobar-te una gran sorpresa.

 

Italia, un país que val la pena conèixer. Mediterrani i molt paregut al nostre país. Italia, com Espanya, té molta varietat al seu territori. Un grans canvis entre Florencia o Milà, Roma o Sicilia, Nàpols o Pompeia.

 

Persona calcificada. A la ciutat antiga de Pompeia va 

entrar en erupció el volcà Vesubi l'any 79 d.C. Tota la ciutat va quedar soterrada. La lava cobrà rapidament tota l'urbe. I poc temps desprès es convertì tot en cendra. La gent es quedà calcificada a l'acte, a que un núvol de pols arribà abans de la lava a la ciutat. Aquest fet va ser horrible però va servir per conservar les majors runes romanes que ens queden a l'actualitat. Fins i tot, encara podem conservar els cossos calcificats de les persones.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pompeia

Camp o ciutat?

Hosca, provincia natal de la meua companya de pis. Forma part de la comunitat aragonesa i es troba al nord d'aquesta. Sara,estudiant de psicologia prové d'un petit poblet d'aquesta provincia, Pueyo.

Aquest té 370 habitants i es basa principalment en l'agricultura. Parlant i parlant amb Sara, m'han cridat l'atenció un parell de coses. En primer lloc, el poble no té molta població infantil, per això l'escola ha d'agrupar a tots el xiquets en una sola classe. Els alumnes de 1er de primaria fins a 6é van junts i només tenen una professora. Açí resideix el gran paper de la mestra. Que ha de controlar als xiquets de diferents edats i saber coordinar els diferents continguts.

Carrossa feta pels "quintos".

Encara que el poble no supere els 400 habitants no vol dir que siga aburrit. Hi ha una gran tradició juvenil que consisteix en una espècie de ritual de majoria d'edat. Son els xicons i xicones que compleixen divuit anys (“los quintos”) els amfitrions d'aquesta festa. Aquest dia, tots el habitants es dirigixen al camp per agafar rames de carrasca. Més tard, son “los quintos” els encarregats d'elaborar una carrossa amb les fulles i rames de la carrasca per a l'endemà. Un fet que simbolitza la responsabilitat i per tant la maduresa. També han d'assitir a una misa tots el jovens, el que ens indica la tradició religiosa d'aquest tipus de pobles. Com a punt final d'aquest ritus, els xicons han de repeglar un chop que més tard hauràn de plantar entre tots. Cada un posa, a més, una peça de roba o un objecte important a la copa de l'arbre.

Aquestes son les petites coses que fan encantadors els petits poble. Pot ser que no tingen sales de cine, ni discoteques, ni més d'un bar, però segur que els seus habitants mai es sentiran sols. I segur que tampoc deixaràn perdre aquestes tradicions.Una ciutat, contrariament, té molta gent i molta diversitat. Pots fer el que vulgues perquè ningú s'enterarà però encara que hi haja tanta gent, la calor del poble no hi és.

Aeroport d'Hosca sense cap tipus de trànsit.

Y parlants d'aquesta zona aragonesa, he recordat el debat actual sobre els aeroports espanyols. Hosca, igual que altres ciutats espanyoles té un aeroport sense cap tipus de trànsit. Aquest va tindre només una facturació el mes passat. Per què es fa un aeroport en una zona majoritariament rural? Per que ho fan si saben que no trauràn beneficis? Doncs, aquest problema també el trobem en altres ciutats com Ciutat Reial o Castelló. I aquest últim ni tan se vol ha estat inaugurat. Quina pena! Per que no ens adonem que totes les zones no son iguals? I que cadascuna té el seu propi encant?No tot s'ha de transformar!

http://www.publico.es/espana/369544/la-junta-electoral-suspende-las-visitas-al-aeropuerto-sin-aviones-de-fabra

Perderse

En esta época de crisis económica son muy normales los movimientos migratorios entre los diferentes estados que componen nuestro planeta, incluyendo a ciudadanos de países desarrollados y no desarrollados. Pero hace unos años en los países occidentales sólo recibíamos ciudadanos de países africanos, sudamericanos o asiáticos, países con un desarrollo menor que el nuestro. Y nuestra emigración era bastante reducida.

Pero algunas familias, por la situación de escaso trabajo o por la oferta de trabajo en el exterior abandonaban ya su país originario. Parte de mi familia, en concreto mi tía María, mi tío Geoff y mi prima Paloma tuvieron que dejar la ciudad alicantina para irse al norte del Bélgica, Flandes. En dos ocasiones he estado en esa zona y Clayton, un estudiante belga de la Vila Universitaria me ha hecho recordar estas visitas.

Casa de campo en Mol (Bélgica)

Mis tíos, cambiaron un pequeño piso en Alicante por una casa de campo en el hospitalario pueblo de Mol. La casa se encuentra en un barrio a las afueras. Bien, allí todas las casa son de campo y el núcleo urbano solo contiene el centro comercial. La casa es muy tranquila y permite tener diferentes animales en el patio: gallinas, perros y conejos entre otros. Además, al lado de la casa hay un bosque por el que pasear.

En una de mis estancias estuvimos en Amberes, ciudad cercana a Mol. Es una ciudad costera del este de Flandes. Allí, me llamó la atención la prostitución legalizada. Pasamos por una calle donde se veían escaparates con prostitutas. Otro día nos dirigimos a Bruselas. La capital europea tiene diferentes lugares para visitar: el parlamento, la estatua del “Manneken Pis”, el museo del genio Magritte y el “Atomium” entre otros. Pero lo más interesante que me pudo pasar fue perderme en esa gran ciudad.  

Afortunada o desafortunadamente me encontraba en mi época antitecnológica. Sola en la ciudad, sin móvil, sin dinero, sin tarjetas y sin documentación. Bien, al final acabe en la comisaría. Pero esas dos o tres horas de desconcierto me ayudaron a buscarme la vida y a practicar idiomas.

El espejo falso (René Magritte)

Esta experiencia puede ser insignificante entre todas las que me han ocurrido gracias a mi espontaneidad y mi despiste.

Hay que dejarse llevar y no pensar, perderse. De esta manera pasaran cosas inesperadas. Pasaran las cosas que realmente te cambiarán y que algo te aportarán.